dilluns, d’agost 02, 2010

El mal és banal

"De ben segur, una persona que hagi tingut alguna experiència amb els nazis sap que dels camps que governaven ells no es podia esperar res de bo. Tammateix, el primer xoc en entrar dins del món dels crematoris és el més decisiu. L'economia de l'aniquilació exigeix, de fet, que sigui el més decisiu. D'aquí ve que els cossos nus haguessin de caminar i córrer per la neu, esperar dins d'una barraca, exposats al corrent d'aire i un altre cop córrer per la neu, després d'haver-te pres la roba interior de llana, les vestimentes d'hivern, les peces d'abric". Boris Pahor, Necròpolis, p. 174

Llegint aquest passatge se m'ha presentat al record els dies en què vaig fer el servei militar. Concretament el dia que un caporal, un noiet de Berga que estava fent la mili com tothom, ens va amenaçar amb anar a córrer per pedres amb el típic cos a terra (d'aquí la gràcia de les pedres), un noiet patumaire que a hores d'ara deu ser, segurament, pare seriós i comercial eficient. També m'ha vingut al present el dia que un sargent va preguntar "qui no sabia com funcionava un fusell" (després d'unes quantes pràctiques explicades malament) i com, després de dir que no sabia res de res (havia estat fent altres cosetes), em va llençar el fusell amb força mala llet. No el vaig agafar i, per tal de compensar la deixadesa, viag fer una pila de voltes al pati amb el fusell en alt, com en les pel.lícules americanes. Res de l'altre món, però, perquè aleshores jugava a volei i estava en bona forma. També m'ha vingut a la memòria aquell mossèn (o el que fos que era) parlant de Plató en una xerrada soporífera on vinculava la teoria de les idees a Déu, i com em va arrestar després de preguntar-li si em podia dir en quin llibre parlava de Déu Plató. I és que els camps de concentració els podem entendre bastant bé des de la nostra santa vida quotidiana.

8 comentaris:

Maspons ha dit...

Aquí ja hi havia un heterodox i contestatari "en ciernes". Però amb l'exèrcit ja vas veure que no es pot jugar ni fer el gallito :)

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Jo tenia un amic al qual li vaig agrair el seu recolzament en una entrevista de televisió que es pot trobar fàcilment. Un amic que diu que no té temps però continua escrivint posts. Jo li he estat escrivint durant una temporada comentaris als seus posts però ell m'ha ignorant en tots els sentits; malgrat tot jo li he agraït públicament tot el seu recolzament i amistat a la televisió pública del Vallès Oriental, Vallès Visió ho tornaria a fer i, és més, ho tornaré a fer en la propera entrevista que em facin a qualsevol mitjà de comunicació

Ambrosía ha dit...

Ui, Jordi... hi han amors que no paguen...

Maspons ha dit...

Ara recordo que volia escriure felicitant en Jordi per l'entrevista.
evo, es refereix a que tens endoll a Vallès visió? Em va passar si et va esmentar. M'interessa saber-ho per...:sabeu quina ha estat la següent entrevista a la d'en Jordi? La del grup dels meus xavals, La Limoncello! avui n'he vist un tros.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Criteri, no em diguis que La Limoncello són fills teus? Ostres! Seria collonut aquestes coincidències. Què dius que l'Evo té endoll a Vallès Visió? Hehehehehe... Que jo sàpiga no, almenys a mi no m'hi ha endollat. Aquest Evo és un fantasmón, heheheheh... a mi m'agrada picar-lo però no pica el cabronàs, hehehehehe.... Sort que som amics de més de mitja vida i ja ens ho aguantem tot, som com a germans, mai no millor dit, perquè als meus germans els veig una vegada o com a màxim dos a l'any i tinc molt més bon rotllo amb l'Evo que no pas amb els meus germans, i és que no hi ha color !!!!!

Evoooooooooooooooooooooooo!!!!, on t'has ficat traïdor, dóna la cara !!!!! ;)

Una forta abraçada, Criteri i enhorabona !!!! Salut

Maspons ha dit...

"li vaig agrair el seu recolzament en una entrevista de televisió"Ja m'ho pensava que ho havia entgès malament.
Els meus són el bataca i guitarra de la Limoncello. A veure si algun dia creéssiu alguna sinèrgia:)

Anònim ha dit...

Limoncello... a l'Anfirock '09.
Quins records, Jo vaig participar a l'Anfirock '92. Ens van pagar la gravació de dos temes en estudi, i els van editar en CD. Fou la primera vegada que entrava en un estudi de gravació, i per sort no ha estat l'última.
Sort als fills d'en Maspons, de part d'un anònim que sap una mica de què va. Si em permeten un consell... sobretot que no es deixin enlluernar, que estiguin preparats pel millor i pel pitjor, que pensin que el music business està ple de cabrons, però que al capdavall el que mai no et traeix és la música.
I que al cap dels anys recordin perquè, en el seu dia, es van posar a tocar, i que mantinguin sempre viu aquell mateix esperit.
Salutacions.

Evocacions ha dit...

Bé, Jordi, no9 cal que m'agraeixis res de res. El que passa és que el blog porta a equívoc. Ara sí que tinc temps perquè estic de vacances, però en moments concrets dels curs, no. Quan vas actuar a Sants venia de Fes amb la panxa una mica regirada. És tot. Tu per a mi també ets un germà, ho saps. En tornar farem un dinar.
Com un fill del poble, Criteri, sempre m'ha agradat reclamar més i millor per a tothom, però sóc poc contestatari per a un món com el que ens toca. Per cert, sí tinc endoll, mai no utilitzo: el Jordi ho sap bé.
Porto deu dies en un poblet on la gent no aguanta ni una setmana: se m'està fent curt, em queden moltes coses per a fer i, a sobre, he deixat la meva casa a la meva cunyada, que me la cuida. Treballo, de tant en tant, amb un mòdem i llegeixo.
Felicitats, Criteri, als teus fills. Jo escoltarem quelcom.
Jordi, no em pressionis tant que tu saps que porto una vida ajustadeta i que sempre que puc et faig costat.