De què parlo quan parlo de competir

“Com he dit abans, el meu estil de vida no es basa a competir amb els altres en la vida diària ni en cap altre àmbit. Ja sé que dic una evidència, però al món h i ha gent de tota mena. Cadascú té uns valors i una manera de viure propis, i jo no en sóc l’excepció. Aquestes petites diferències fan sorgir desavinences, i la combinació d’aquestes desavinences pot provocar malentesos grans. De resultes d’això, a vegades pots rebre crítiques injustes. I no cal dir que el fet que algú et critiqui o et malinterpreti no és gens agradable. A vegades fins i tot pot ser una experiència traumàtica que et pot ferir profundament” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 26).

Recordo que, quan era petit, jugava molt als escacs, amb el pare, que havia estat soci de La Colmena, un club de Santa Coloma de Gramenet. Ell va ensenyar-me a jugar al billar i als escacs. Jugavem tots els dissabtes. Tots. Però ningú anava al gra, per dir-ho així. Cercàvem la combinació bonica, el sacrifici de peces, les celades. Ningú volia guanyar, no era l'objectiu. Però vaig aprendre molt, de manera que dintre del cercle del barri, ningú no em guanyava, ni petit ni gran. Als onze anys, però, em va apuntar a un club per tal de federar-me. Vaig anar una temporada i vaig comprovar el meu nivell d'aleshores: un tercera més o menys bo. Recordo que vaig jugar amb un segona que va fer-me la defensa Caro-Kann, que no la coneixia, però vaig guanyar-lo. Massa competició, per a mi. Jo només volia jugar i l'ambient competitiu, de rellotge, de partides avorrides, em va fer decidir per no continuar. Amb el temps, no he tornat a jugar més. Bé, un parell de vegades. Una, amb un veí que, després de donar-se publicitat, molta, resulta que no tenia ni idea. L'altra, amb un ex mig alt càrrec de la Generalitat (suposo que tornarà, ara) que defensava que la intel.ligència era hereditària, que els estudis depenien de la intel.ligència (ell sempre va treure les millors notes en els estudis) i que els escacs eren un joc d'intel.ligència. Vaig jugar unes set partides (per insistència del contrincant, que volia guanyar-me alguna), totes ben rapidetes i totes amb victòria. Ja he dit que jo no era gaire bo, però sempre hi ha qui et supera tant per dalt com per sota. I era aquest últim el cas. Una rara combinació d'ignorància (el càrrec era de cultura, per cert) i manca de modèstia. Haig de confessar que vaig renunciar, en alguns casos, a la bellesa per la velocitat. Es va tractar d'una obnubilació passatgera , un cop d'orgull. Més tard, a casa, no em sentia gaire a gust: sempre he estat un romàntic que s'estima les persones i que em costa molt i molt no estimar algú, la veritat. I a ell li tenia apreci. És el que té la pedagogia, que t'ajuda a estimar.

Tot i que, des que va morir el pare, no tinc ganes de jugar als escacs (anomena-li complex d'Edip, si vols, o simplement "records d'infantesa"), continuo sent igual. No m'agrada competir, no m'agrada vendre'm, no m'agrada la publicitat. Només m'agrada la vida.