Resposta d'un professor-funcionari

Estimat ex-alumne. Saps que no obtindràs cap benefici de les teves paraules, per això t’agraeixo profundament el teu missatge en una època de crisi com la que vivim. No només de crisi econòmica, sinó de crisi de relacions, líquides i gasoses, de crisi política, de crisi d’amor. T’ho agraeixo perquè mai he fet servir el meu “poder” per tal de ser valorat:  ni dono feina, ni recomanacions, ni pujo nota. Tampoc tu ho haguessis acceptat. I he escrit "acceptat" perquè és del que es tracte: no de dir "jo no m'ho mereixo", etc, i para mentrestant la mà. En conec un munt de casos. I té mèrit. Mèrit meu, en no fer-ho, i mèrit teu, en no esperar-lo. Comencem a ser un reducte.

No puc dir-te gaire més, la veritat, perquè sento una certa vergonya. Vergonya, sí, de pertànyer a una institució que humilia de forma profundament immoral amb les seves qualificacions i classificacions, i privilegis. Per això no he treballat mai amb l’objectiu de reconeixement; quan s’esdevé, és molt animós, però també em fa vergonya, perquè no deixo de ser un guardià del Lager en que crítics i acríticsde l'escola em convertit l'escola.

Fa un temps que penso que el meu paper està finint, que la meva manera de fer classes comença a estar fora de lloc i que no puc adaptar-me a les noves exigències: em falta fe en aquesta pedagogia oficialista que canvia les sigles cada dos mesos (competències, resultats d’aprenentatge, UEC, UEE i tantes altres....). Si t’ha estat útil, tens tu la responsabilitat perquè has permès que jo pugui fer el que vaig fer, dir el que vaig dir, i ser com vaig ser. És la meva feina, encara. Però si vaig dir el que vaig dir va ser perquè tu deies el que deies, doncs l’educació és un joc de relacions. I has estat capaç d’obviar les humiliacions obligades del joc.

Pretendre ara i aquí dir tot el que penso d’aquestes relacions, és una tasca que em depassa. El temps, i els meus escrits aquí, han d’anar reblant la meva pràctica. Deixa'm, però, dir-te que ja he renunciat, fa temps, a ser un fariseu, és a dir, he renunciat a parlar des de dalt, des del dogma. I ho he aconseguir molt sovint. No vull “atontar”, és a dir, no vull emancipar, ni fer lliure, ni crític ningú. És més, he intentat parlar des de l’antidogma , deixant que cadascú es defineixi, però fent veure que la definició no pot ser una definició tancada. No cal dir que quan una classe està dominada per algun o alguna dogmàtica les crítiques em plouen sota la forma de: es dedica més a la universitat, no s'implica... Excuses! És la forma que el dogma pren en l'antidogma: fer creure que implicar-se és deixar-se la pell, la família i la vida. Dogmatisme. Qui milita en una secta, de dretes, d’esquerres o religiosa, no agraeix l’antisecta. Si alguna cosa no suporta el dogmàtic és el no donar importància a la creença i mostrar que és de plàstic, i poc veraç.

No em queda més que recordar-te que mentre no aconseguim una mica més de justícia, caldria que continuessis estudiant, perquè, de ben segur, ens calen educadors com tu: càndid, carinyós. Una persona de veitat. Fins i tot, massa de veritat. Et deixo amb unes paraules d’un apreciat professor. És l'única cosa que tinc i vull tenir: les paraules:

“En contraste con ella, en irresoluble tensión, podría plantearse también la existencia de una específica inhumanidad propiamente humana, una maldad, una capacidad de destrucción/construcción, de indiferencia y/o de inferiorización, de dominación, exerminio y aniquilación del otro (y de lo otro), que estaría presidida por el principio de utilidad y de eficacia, por la vinculación vertical, jeràrquica, desigualitaria y “contractual”: por la intervención sobre el otro desde el proyecto, el cálculo, el interés, el beneficio y la acumulación; por la conquista del fuituro, el imperio de la ley y la voluntad de poder” Fernando González Placer.”Educar y humillar: dos pájaros de un tiro”, pàgina 3.