Globalització: esperit de mort

La globalització econòmica (la recolzada pels botiguers) desmantella la producció local. La globalització econòmica (la de les empreses) aporta més benestar per a menys i més malestar per a més. La globalització econòmica (la dels neoliberals) contribueix a la inestabilitat del clima (i a d’altres inestabilitats). La globalització econòmica (la que traspua el tripartit) gasta enormes quantitats d’energia, i ens diu al altres que estalviem (o ens ho deia) La globalització econòmica (la del Comand Intergalàctic Ululant) ha convertit la vida en Vida Societat Limitada. Thanatos. Eros ja és només poesia. Per això als poetes els molesta parlar de la globalització.

Sobre les vacances escolars

Ara la Conselleria es planteja canviar el calendari escolar. Animats per la manca de compromís del professorat amb el propi col·lectiu, pensant només en hipoteques i passant de la vaga donem el missatge de que es poden introduir tots els canvis que se’ls passi pel cap (deu haver un munt de químics a Educació perquè des que treballo, fa 12 anys, tot són provatures).
D’entrada la batalla la tenen guanyada. Ja sabem el tòpic: els mestres treballen poc. Dos mesos de vacances són massa i encara més dos mesos i escaig sense classes. Fins ací tot bé. Però amb “trampites”. L’opinió del qui pensen que les vacances són moltes no compten amb el sentiment del professorat que acaba el curs més que mort. Allargar el curs? Cap problema. Ni un. Reconeguem l’ansietat i la depressió com a malaltia professional i ja està.
Quin estudi avala el canvi de calendari? Què millorarà? Ho deixa ben clar el fabulós conseller: La nostra intenció és posar en vigor una proposta d'aquestes característiques per aconseguir que els mestres, els pares i el món productiu s'entenguin i la facin seva canviant hàbits i valors establerts tradicionalment. Aviat presentaré una proposta concreta de reforma del calendari escolar i la posaré en mans del Consell Escolar de Catalunya per obrir i tancar com més aviat millor el debat i prendre una decisió (entrevista amb Maragall)

Ah, Clar!. Es tracta d’això. D’harmonitzar interessos. Com les empreses no concilien la vida laboral i familiar dels seus treballadors (El Departament d’Educació, tampoc ho fa amb els seus) ja solucionarem els problemes dels pares des dels serveis públics.

Fantàstic.
Altre pas enrera. Mentrestant, les nenes i nens amb dislèxia i TDAH, sense atenció. Ja ho havíem dit.

El sentit de l’humanisme (II)

Ernst Robert Curtius es va distanciar de l’esperit poble (Volksgeist) que donava sentit a una cultura nacional (Kultur), de manera que a la cultura com a Kultur oposava la cultura com a Bildung o Studium, és a dir, la formació a través de la tradició. I tot això en uns moments de clar i enorme ascens del nacionalsocialisme.
Deia Curtius: L’humanisme, i això no estranyarà ningú, té també el seu aspecte polític. Té adversaris abundants i diversos, que surten de tots els camps. Cal comptar amb ells, perquè cal sempre comptar amb l’enemic quan la lluita es necessària, encara que aquesta sigui una lluita elevada i noble. I cal també comptar amb els partidaris. Si l’humanisme ha de reviure en els temps actuals, només podrà ésser com una espiritualitat nova i total, que comprengui alhora tota la filologia i la fe política de l’humanisme. Si es procedeix així, els humanismes de tot arreu es retrobaran, més que en una contemplació d’estetes decadents, en l’amor a la tradició, als seus monuments, considerats com una font viva d’exemples actuals.
Això ho digué en una conferència pronunciada al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el 9 d’abril de 1932. Ni més ni menys. El coneixement no perd tan ràpid la seva actualitat com és opinió comuna. L’humanisme té un aspecte polític. Hi ha massa estetes decadents. I molts transvanguiardistes. I postvanguardistes.

PD. Aquest missatge, si fos un cromo, caldria anomenar-lo, segons el meu fill, "rebotito".

Verdis, mentis i trampites

Ometem judicis de manera frívola. Moltes vegades. És cert. Ben cert. Comparar generacions sol ser una d’aquestes banalitats. El meu fill m’explica, i jo observo, com juguen als cromos els nens d’ara. Alguns nens d’ara, si més no. Si juguen a tirar ala paret, el que més s’apropa és el guanyador. Però la regla té molts matisos. Quan llencen, si te n’adones que la tirada no és gaire bona, pots dir “mentis”, i la jugada queda anul·lada. També, si caus, pots dir “verdis” (que vol dir “de veritat”), i guanyes. També existeix “vientecito”, i no s’hi val la tirada perquè fa vent; i d’aquesta manera, existeixen moltes més possibilitats. És a dir, guanya el més espavilat en trampes (“trampites”) i argúcies (“argucites”?) de tota mena. No guanya el més hàbil o el que més sort té. Abans, als cromos, les bales o el parxís, guanyaves o perdies, i ja està. Punt. Ara, el joc s’ha tornat salvatge. Alguns estudis diuen que, efectivament, ara som menys educats que temps enrera. Frivolitat? Opinió gens fundada? No! Ni molt menys. L’economia tindrà quelcom a explicar, perquè el lliure mercat ha buidat la vida de valors, de mica en mica, lentament, a poc a poc. I això té explicació. Però el temps de ser nen, no.

Aturats a la recerca de sentit (II)

Una de les conseqüències de la vida freturosa que es vivia en els camps d’extermini la trobem en la vivència del temps. Explica Frankl (L'home a la recerca de sentit) que al camp d’extermini un dia trigava més en passar que una setmana. El dia estava ple i ple de misèries, vexacions i humiliacions, i no s’acabava mai. D’aquesta manera, quan ja no s’espera res, es viu només centrat en el passat; és la mort, el “cadàver vivent”, la vida retrospectiva. Es produeix aleshores una absoluta desvaloració de la realitat que implica la temptació de deixar-se anar “atès que tot és absurd es miri com es miri”. El neoliberalisme ha convertit la vida en un camp d’extermini, la vida en un infern.

Jo, en canvi, com si fos un somni, encara tinc amics

LA LEC

No només estan en contra de la LEC els professors corporativistes (?). També la gent normal i amb criteri obre els ulls

ITACA2000 - El quadern de bitàcola: No volem aquesta llei

Aturats a la recerca de sentit

La realitat cada vegada s’assembla més a un camp d’extermini. Com explicava Viktor E. Frankl en el seu excel·lent llibre L’home a la recerca de sentit, el que “aclaparava més el pres era el fet que en general no sabia quant de temps romandria encara al camp de concentració” (p. 82). Ben mirat, l’existència del presos era “una existència provisional sense termini” i com diu Frankl, qui no pot preveure el final d’aquest tipus d’existència no està en condicions de viure amb un objectiu. La persona deixa de poder projectar-se en un futur més enllà del futur immediat. La vida esdevé un pur present, en un ara angoixant. “És una situació psicològica semblant a la que es troba, per exemple, l’aturat”. I aquesta és la qüestió. L’aturat també viu una situació provisional de la qual ignora el seu final. Però també és la situació del treballador a temps parcial o amb contracte temporal. Fins i tot el capitalisme que hem construït., i que molts enterren massa lleugerament, ha optat per tornar totes les existències en provisionals mitjançant la precarització laboral que és, al capdavall, una precarització de la vida. La vida s’ha tornat freturosa. I pobre. També l'educació

Neocons i marcians

Que Catalunya està envaïda de neocons (disfressats de cristians, demòcrates o nacionalistes partidaris d'Obama) no és cap novetat. Ara bé, alguns potser sí que se sorprendran. D’altres es faran els sorpresos. Aquestes estranyeses humanes són habituals en la raça d’extraterrestres neomarciana que ha colonitzat el món. Tenen el do de prendre la forma física dels habitants de la Terra. La seva capacitat d’autohipnosi és tal que els terrícoles, lentament, van compartint els seus plans de destruir la Terra. S’han introduït en tots els partits polítics i en moltes institucions religioses. Manera d’identificació: porten un diccionari propi. Cerqueu “llibertat” i veureu que diu “lliure comerç”.

Madpsicòleg, Bardagog i copepanyol

Reprodueixo un comentari d'Adrià Blanco. És fantàstic. Com sempre.

De vegades tinc la sensació que els psicòlegs són el Madrid i els pedagogs el Barça... llavors sorgeixen aquells tan raros que es fan dir psicopedagogs que podríem dir que són l'Espanyol. Cola-cao, Nesquik i Cacaolat... el Marit, la Muller i el Cunyaaaaatttttt. Tots hi són i de vegades costa que es portin bé entre ells. Però, Albert, creu-me... he conegut un psicòleg que és bon tio, i ara tu em diràs: Ah! has estat tu!. Però crec que els teus lectors (sona bé eh, els teus lectors rotllo columnista del teu estimat diari Avui, o era La Razón? Bé... tots dos són de l'editorial Planeta) mereixen que els expliquis a què es degut aquesta mania persecutòria cap als psicòlegs. Perquè jo sóc del Barça, m'agrada el Cacaolat i no em fixaria mai en la meva cunyada.

Caram... Adrià.... No m'enredis que sap que ni l'Avui ni la Razón. A part del dit, no és mania persecutoria, és populisme. Pertò no pateixis qui tinc altres notícies del "Madrid" i alguna de l'espanyol. El Barça ja saps que si és el pedagog me l'estimo força.

Moltes gràcies, company

LA LEC, USTEC, els salvadors, Obama i els joves

1. La vaga del 13 de novembre s’apropa. Ara el tripartit rep l’ajuda de CIU (sospitós. No fotem amb el tòpic "és un tema de páís, que ja sabem que no és la raó). ICV es desmarca (amb la boca petita i amb la intenció de vot en declivi. Quan us queda seguint aquestes polítiques? dos, tres, cinc anys?). I els sindicats no convoquen assemblees, ni informatives ni de cap altre tipus.
Sobre la LEC és molt interessant l’entrevista feta a la Rosa Cañadell, representat de la USTEC, a Rebelion. Un extracte QUE POT ACLARIR les postures:
PREGUNTA. El conseller de Educación de la Generalidad de Catalunya, el conseller Maragall, ha comentado en alguna ocasión la gran distancia que le separa con las posiciones del sindicato mayoritario de la enseñanza en Catalunya, es decir, de USTEC. ¿Qué puntos explican esa gran distancia?
RESPOSTA: El Conseller ha apostado por una ley que no resuelve ninguno de los problemas que tiene hoy planteada la educación pública, mantiene todos los privilegios a los centros privados concertados sin ningún compromiso de asumir sus responsabilidades sociales, introduce formas de gestión jerarquizada y empresarial en centros públicos, responsabiliza al profesorado de los centros públicos y desregulariza sus condiciones de trabajo. Y todo ello sin ningún compromiso de aumentar del presupuesto para la educación pública.

L'article sencer

Ara bé, senyora Cañadell: Per quina raó USTEC no convoca en els centres, essent el sindicat majoritari, assemblees? Què passa amb els alliberats? Els sindicats estan col.laborant en passar a ser un tema arqueològic.

2. CCOO i UGT surten al carrer, amb un notable èxit, dels que ens felicitem. I tant!Però cal fer altra lectura. Les crisis industrials actuals, el tancament d'empreses, no són el resultat de les polítiques d’ocupació i les solucions negociades amb anterioritat? Aleshores, aleshores.... Què passa? Recordem els pactes en la crisi de la SEAT?. Flexiseguretat?. Una enganyifa.

3. Obama ha estat votat majoritàriament pels negres, pels hispans i pels joves. Després ens queixem de la joventut. Aquí tothom era partidari d'OBAMA, però després votem els polítics que tenim. Els confonem amb els de Polònia. Aj!

Encara bo que avui he disfrutat fent classe....

El defecte de molts psicòlegs

Una vegada un psicòleg em va dir que jo era massa racional. Aquest és precisament el defecte de molts psicòlegs: que en són ben poc, de racionals. Acostumats i acostumades a l’anàlisi interna (si ho estan), molts perden de vista l’anàlisi externa. El món que viuen els resulta impersonal. I les seves opinions, sovint, acaben essent futileses.

Per cert, avui he passat una auditoria. El resultat: bo. El procés: una contribució al surrealisme