Verdis, mentis i trampites

Ometem judicis de manera frívola. Moltes vegades. És cert. Ben cert. Comparar generacions sol ser una d’aquestes banalitats. El meu fill m’explica, i jo observo, com juguen als cromos els nens d’ara. Alguns nens d’ara, si més no. Si juguen a tirar ala paret, el que més s’apropa és el guanyador. Però la regla té molts matisos. Quan llencen, si te n’adones que la tirada no és gaire bona, pots dir “mentis”, i la jugada queda anul·lada. També, si caus, pots dir “verdis” (que vol dir “de veritat”), i guanyes. També existeix “vientecito”, i no s’hi val la tirada perquè fa vent; i d’aquesta manera, existeixen moltes més possibilitats. És a dir, guanya el més espavilat en trampes (“trampites”) i argúcies (“argucites”?) de tota mena. No guanya el més hàbil o el que més sort té. Abans, als cromos, les bales o el parxís, guanyaves o perdies, i ja està. Punt. Ara, el joc s’ha tornat salvatge. Alguns estudis diuen que, efectivament, ara som menys educats que temps enrera. Frivolitat? Opinió gens fundada? No! Ni molt menys. L’economia tindrà quelcom a explicar, perquè el lliure mercat ha buidat la vida de valors, de mica en mica, lentament, a poc a poc. I això té explicació. Però el temps de ser nen, no.