diumenge, de gener 18, 2009

La cultura com una paròdia

Fa un temps vaig anar a veure El rey Lear, de Shakespeare. Veig que ara la representaran també a Girona. Més de dues hores d’obra. Concretament quaranta cinc minuts més de dues hores. Sense interrupció. Seguides. No vaig ni adonar-me que l’obra era del Centro Dramático. Les interpretacions, sensacionals. Fins i tot jo, sempre preparat a la crítica, vaig sorprendre’m. Quin trànsit psicològic el de l’actor que interpretà al rei! Vaig fer les paus amb el teatre, amb el que estava barallat després d'anar sovint al Teatre Nacional. Ja us diré la raó.
Però no és això del que vull escriure. L’endemà tenia classe amb alumnes adults. Votem, els dic sovint, com aquell dia els vaig dir. Podríem portar alumnes de Batxillerat a veure aquesta obra? (i que no s’avorrissin, que els agradés, clar) Quaranta tres alumnes a classe. Una mà aixecada.
Certament, senyor Aldous Huxley, el seu món feliç s’ha esdevingut. La cultura ja és una paròdia.

4 comentaris:

Criteri ha dit...

Alguns em diran retrògrad -amb una mica de raó- però crec que bona part de la culpa és de la tele d'ara. Recordo que de xaval mirava embadalit aquells Estudios uno de Chejov, Mihura, etc. Ara Realities shows. Tota la raó: triste paròdia de la cultura.

Albert Esteruelas ha dit...

Si, així mirat, quasi sembla impossible que es fés a TVE Estudio uno. Efectivament, recordar això (Chejov, Mihura) és retrògrad. Però segur que tampoc serveixes gaire per mirar el Gran Hermano. Què hi farem!

danie ha dit...

Es normal que nadie haya levantado la mano. Shakespeare está muy mal interpretado en el ambito educativo, creo que los profesores son incapaces de transmitir lo que su obra representa, y no porque los profesores sean incompetentes, sino porque tienen el ambiente en contra. Seguro que si la propuesta hubiera sido ir a ver un musical de fisica o quimica habria faltado tiempo. El conocimiento no tiene cabida en esta era de la información y de la inmediatez.
Y hablando de Huxley, leí su ensayo, nueva visita a un mundo feliz, escrito en 1958 y ya entonces me quedé a cuadros, y triste es que cada vez vamos a peor.
Espero que despues de la recesión que le espera a españa hasta el 2010(según dice la UE) cambien las cosas y nos replanteemos como debe llevarse la educación.

Albert Esteruelas ha dit...

Sí, Danie, sí. De vegades és que els professors fem preguntes inadequades.
EL que jo espero arran de la recesió és precisament que s'utilitzi com argument per a mercantilitzar més l'educació. Així farem burros competetents.