Jo opino, tu opines (i l'objectivitat desapareguda)

Llegeixo l’article de Pilar Rahola a La Vanguardia d’avui diumenge 21 de març. Em quedo sorprès. Després de valorar el comportament del Conseller d’Interior, es pregunta “¿Lo han hecho mal los Mossos?” i la seva resposta és “Sinceramente, no lo sé, entre otras cosas porqué no sé cómo se reprime una manifestación compleja, donde se mezclan estudiantes que protestan con jóvenes antisistema venidos de fuera y con largo historial de provocación ciudadana.” Em sorprén molt la resposta, perquè suposo que la Pilar opina moltes vegades de fets que no sap, de fets que no ha estudiat prou. A mi em sembla que per a valorar la feina de Saura és del tot imprescindible respondre la pregunta sobre l’actuació dels mossos. Perquè si han actuat malament, i Saura reconeix que hi ha hagut errades, la resposta del conseller més aviat es queda curta.
Davant d’un esperit tan “crític” amb Saura, i tan escàs davant dels fets, la pregunta és si sempre que en una manifestació hi hagi “elements distorsionadors” caldrà actuar amb la mateixa contundència. I no poder opinar. Perquè és un fet ètic abans que polític.
La meva opinió és que la violència, es violència a Xile, amb Pinoxet, o aquí amb el tripartit. Com la tortura, la desigualtat o l’assassinat. Millor tenir democràcia, clar. Aquest no és el cas. Però si hi ha hagut excessos, la gent té dret a fer comparacions. I jo crec que això és el que més mal fa. Jo podré explicar als meus fills la repressió franquista, també podré explicar la del dimecres passat. I en cap dels dos cassos m’hauré d’amagar en cap argument sobre les diferències entre una policia i una altra.
Molta gent fou antifranquista. A la llum dels temps actuals, penso que molts ho foren per moda. És avui quan veiem qui segueix mantenint els valors de justícia, equitat i llibertat. Que és pel que es lluitava ahir i avui. Amb tant encerts i amb tantes equivocacions com el dimecres. Perquè hi ha molta gent que si arribat el moment els agafa en el carro dels privilegiats veuen el món d’una manera molt diferent. I això és ridícul.La desgràcia és que tothom que anhela un càrrec (periodista o conseller) no ho farà millor, que millor ho faran aquells que no el desitgen.