Tot i que tots els dies paga la pena aixecar-se, alguns s’esdevenen especials i plens de significació. Sempre he cregut en la possibilitat de descobrir una meravella tot just girar una cantonada. La màgia, l’atzar, les coincidències existeixen. Ho veureu.
Fa uns dies, un dimarts, baixava a fer classe i de cop i volta se m’apareix un ex-alumne que vaig tenir fa 5 o 6 anys en les classes d'Història de l'Educació. Normalment recordo la fesomia de tots els alumnes que tinc. A més a més, aquest alumne seia amb una noia i cap dels dos prenia apunts de res, però cap apunt de res. Cridava l'atenció, malgrat els meus alumnes no solen prendre gaires notes. En acabar el curs, fent un piscolabis d'acomiadament, em van dir que no prenien apunts (em fa una mica de vergonya confessar-ho) perquè els agradava molt escoltar-me. Els que em coneixeu ja sabeu que per a mi l’humilitat i la modèstia són valors innegociables, però, tot i així, aquella nit vaig dormir d’allò més bé. La tarda del retrobament, després de parlar amb el noi, amb tota la vergonya que m’acompanyava, li vaig demanar el nom i els cognoms perquè no el recordava. La cara sí que la coneixia, però a la Universitat no és fàcil aprendre els noms, especialment quan un hom ha d’estar molt concentrat en la classe perquè de coneixements va més aviat justet. Josep Maria –em va respondre. I què més? –el vaig demanar. Només Josep Maria. Mira la teva bústia! I la teva amiga? Neus!, va dir. Vam quedar que ja prendriem un cafè.
En acabar la classe, a les vuit del vespre, en lloc de córrer cap a casa, cansat-mort com estava, vaig tornar al despatx. I a la bústia hi havia un punt de llibre. S'anunciava l'edició de Les fosses de la memòria de Neus Sallés i Josep Maria López. I és que la vida, de vegades, fa justícia i premia a qui s'ho mereix. I jo que me n'alegro perquè són un bocí de la meva vida i perquè són bona gent.
Fa uns dies, un dimarts, baixava a fer classe i de cop i volta se m’apareix un ex-alumne que vaig tenir fa 5 o 6 anys en les classes d'Història de l'Educació. Normalment recordo la fesomia de tots els alumnes que tinc. A més a més, aquest alumne seia amb una noia i cap dels dos prenia apunts de res, però cap apunt de res. Cridava l'atenció, malgrat els meus alumnes no solen prendre gaires notes. En acabar el curs, fent un piscolabis d'acomiadament, em van dir que no prenien apunts (em fa una mica de vergonya confessar-ho) perquè els agradava molt escoltar-me. Els que em coneixeu ja sabeu que per a mi l’humilitat i la modèstia són valors innegociables, però, tot i així, aquella nit vaig dormir d’allò més bé. La tarda del retrobament, després de parlar amb el noi, amb tota la vergonya que m’acompanyava, li vaig demanar el nom i els cognoms perquè no el recordava. La cara sí que la coneixia, però a la Universitat no és fàcil aprendre els noms, especialment quan un hom ha d’estar molt concentrat en la classe perquè de coneixements va més aviat justet. Josep Maria –em va respondre. I què més? –el vaig demanar. Només Josep Maria. Mira la teva bústia! I la teva amiga? Neus!, va dir. Vam quedar que ja prendriem un cafè.
En acabar la classe, a les vuit del vespre, en lloc de córrer cap a casa, cansat-mort com estava, vaig tornar al despatx. I a la bústia hi havia un punt de llibre. S'anunciava l'edició de Les fosses de la memòria de Neus Sallés i Josep Maria López. I és que la vida, de vegades, fa justícia i premia a qui s'ho mereix. I jo que me n'alegro perquè són un bocí de la meva vida i perquè són bona gent.
Entrades
2 comentaris:
Aquestes històries màgiques només passen a qui creu en la màgia i el misteri de les coses. Ja saps que jo també em declaro aiximateix pro-hermètic,- i no per lligar-ho amb els "ètics"- Aquestes coses, de tant en tant succeieixen. Felicitats.
He vist que, per no repassar, havia alguna falta d'ortografia. Últimament tinc molta feina i s'escapen una pila! Demà, per cert, he quedat amb el Josep Maria per fer un cafè. Una gran il.lusió!
Publica un comentari a l'entrada