dijous, de maig 21, 2009

La mort de la infància

Com ja sap tothom, Mario Benedetti va traspassar fa uns dies. No havia pensat fer cap post. De fet, intento fugir el màxim que puc de l'actualitat més actual. Si de cas, m'agrada l'actualitat com a mostra d'inactualitat, precisament. És aquest el cas. Fa un temps un company de feina va passar-me una poesia sobre la infància que em captivà per la seva sensibilitat. No tenia autor. Vaig cercar a internet i va resultar ser del poeta que ja trobem a faltar. És aquesta:
La muerte va al encuentro de la infancia
la prepara la educa la adoctrina
le enseña tantas fábulas
como hilachas da el magma del azar

la lleva ante el espejo catequista
para que él la transforme
de ufana en taciturna

la muerte va al encuentro de la infancia
y cuando al fin la forma
la alienta la organiza
la pule le da un rumbo

la infancia va al encuentro de la muerte
Potser per això paga la pena compartir el temps amb els nostres infants, abans no se'ls endugui la mort cap a la vida, cada vegada més pobre, dels adults, dels diners i de la superficialitat interessada. No és el temps, però, qui arrasa tot, què tot s'ho emporta la banalitat, el materialisme i, en aquest cas, la pedagogia. La mort serà la mort d'un viatjant, quan la vida s'hagi tornat freturosa.

6 comentaris:

Efrem ha dit...

Considero la mort com el final d'una vida just en el moment en què està a punt de tornar a començar. Si el no-res no existeix, el que existeix no té fi, i si el que existeix és infinit segur que és cíclic com un cercle.

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Segurament tens raó a partir del punt. ABans del punt, però, tinc els meus dubtes de com funciona. "Tornar a començar"? Que et semblaria si, en lloc d'un cercle, posem infinits cercles? LA mort només seria tornar a "refer" el camí ja dibuixat en la possibilitat infinita. No sé si l'explico prou bé. Un cercle només implica que una vida és una continuïtat, i no m'ho sembla; he passat massa vegades d'un cercle a un altre.

Criteri ha dit...

Sugerent el comentari de l'Efrem.

El millor consell que se m'ocurreix donar als pares amb els nens encara petits és recordar allò que diuen les mares ocupades, a qui les feministes han dit que la realització passa per anar a toc de pito: "no tinc temps de disfrutar-los" (els nens) o encara pitjor: "no els he pogut disfrutar". Ja ho saps Albert.

Per cert quan et dic que ets "insultantemente joven" tampoc cal que t'ho agafis al peu de la lletra :)))), ara "de ser, eres".

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Intento estar al màxim pels nens, per això sóc bastant radical contra totesles polítiques i formes de vida que ens roben el temps. Sempre penso que no ho faig prou bé, que sóc massa egoista...
El meu fillgran diu que sóc massa vell.Com diria Calders: són punts de vista. Què pensarà l'Efrem?
El Jordi va dir que estava molt prim; la meva dona que molt gras... M'estimo més al Jordi

Efrem ha dit...

l'Efrem no pensa, es queda en una successió infinita d'intents, hehe! Podem posar infinits cercles, però quan et mors, l'univers li dona la volta a tots en forma d'espiral i de mentres ni te n'assabentes, i quan arriba al teu, comences de nou a viure, amb 0 anys.

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

SAmsara?! QUina pel.lícula més suggerent.