dimarts, de desembre 23, 2008

Línies catalanes en l'espai

Avui he anat a veure una exposició sobre Juli González al MNAC. Gratis (per ser professor) Amb els nens (gratis per ser menors de 14 anys). A la catalana. M’encomano, en tornar, a Sant Google. He vist el Cap de la Montserrat. Asfixiant. Davant d'una imatge qualsevol de La Montserrat es pot sentir una angoixa molt més gran que davant de El Crit, d'Edvar Munch. Impressiona, molt, aquesta mena d'expressionisme. Reconforta veure una exposició d’un català que va anar a París i va acabar sent un gran artista. Simplement. M’he sentit molt neguitejat amb bona part de la seva escultura. Ho he mantingut en silenci.
No sóc un artòfil, però últimament m’hi avinc. La última exposició va ser increïble. Vaig anar sol i al dia següent els nens ja m’acompanyaven. Dominique GonzalezFoerster. NOCTURAMA. Vaig fer les paus amb l'art contemporani. Quina força! Però La Montserrat.... Un abisme... de catalanitat. De ser. De fer. Un món en descomposició.

4 comentaris:

adria ha dit...

L'escultura també és cultura (catalana és clar! i una mica americana? Fem una ullada a la teva tesi no?)

Bon Nadal Albert!

P/D- Al Febrer tinc una matrícula de Magisteri amb dues assignatures pagades que haig de justificar assistint a classe, espero veuret encara donant la llauna als dinosaures i revolucionant les aules. De moment aquests de l'Ajuntament no truquen per fer substitucions...seguiré esperant i esperant i esperant...seguim i seguim.

Evocacions ha dit...

POdem quedar per fer un cafetó (un dijous, please). Dinosaures? vols dir que són tan joves? Ah, la joventut! Encara més dinosaures!
REcorda l'efecte Mateo. EN el moment que et truquin una vegada....
Bon Nadal

Anònim ha dit...

Hermètic no és la paraula, tot i que una vegada hi semblaves d'acord, més aviat metafòric, jo no en sé massa.
L'art contemporàni, segons quin sí, però comprendre les milionades que es paguen per "taques" encara no hi he arribat. Seguirem la pista d'en Julio. Bones festes.

Evocacions ha dit...

No m'agrada l'hermetisme, de fet. Però accepto ser-ho, si em toca. Si, penso que escric més metafòricament que hermèticament. Això és el que té el blog, T'entrenes a escriure i disfrutes.