Casualitats de la vida. Ahir vaig anar a veure Hikikomori, al Villarroel. Bé. Està bé. No és Els nois d’història, però participen dos autors que m’agraden molt: Jordi Martínez (el vaig veure a Uhhhh!) i Mingo Ràfols (els vaig veure a La vida es sueño i Macbeth). Mingo Ràfols és molt personal, i és d’aquells autors que desapareixen d’escena i només et deixen veure el personatge; ahir, que eia de pare del Kikikomori, jo el veia com un japonès. M'encanta.
L’obra en sí no em va desagradar, però trobo el guió poc encertat; com assaig, és superficial; com obra de teatre, és un petit assaig. Penso que els Hikikomori (uns joves que reaccionen a l’aïllament davant dels requeriments enormement competitius de la societat japonesa), en teatre, plantegen un repte, però no és el de les causes, més o menys conegudes, sinó més aviat el del seu patiment de la fòbia social. L’obra no va incidir gens en aquest aspecte. Llàstima.
Malgrat tot, l’escenografia i la llums ens van agradar molt. Ja la treuen d’escena. Ara, quan pugui, veure el documental que van passar al 33 fa uns anys. Al final, aconseguiré posar de moda aquest gènere entre la meva família. Si Déu vol! (si és que probablement existeix; o no)
L’obra en sí no em va desagradar, però trobo el guió poc encertat; com assaig, és superficial; com obra de teatre, és un petit assaig. Penso que els Hikikomori (uns joves que reaccionen a l’aïllament davant dels requeriments enormement competitius de la societat japonesa), en teatre, plantegen un repte, però no és el de les causes, més o menys conegudes, sinó més aviat el del seu patiment de la fòbia social. L’obra no va incidir gens en aquest aspecte. Llàstima.
Malgrat tot, l’escenografia i la llums ens van agradar molt. Ja la treuen d’escena. Ara, quan pugui, veure el documental que van passar al 33 fa uns anys. Al final, aconseguiré posar de moda aquest gènere entre la meva família. Si Déu vol! (si és que probablement existeix; o no)
Entrades
2 comentaris:
El tema hiki aquest dóna per a molt i és lògic que et decepcionés una mica si no es va tractar a fons. Potser és que la gent avui vol coses més lleugeres.
Ahir vaig anar a veure Aloma, a Granollers. Els diàlegs potser els mancava també profunditat. Anava sobre-contra- l'excessiva fe en els grans amors home dona. La música extraordinaria. Dagoll-dagom en això són insuperables
Ben cert. No em considero gens, però gens, elitista; ara bé, m'agrada disfrutar dels misteris, del què vol dir, i avui la cultura no dóna per tant. Aloma! La vaig llegir quan era ben jove! Estic desconectat del VAllès, en vacances. Veig que erro. Dagoll-Dagom sempre m'ha agradat
Publica un comentari a l'entrada