dissabte, de desembre 12, 2009

Testimoni Mentirhausen


Amb La contra de La Vanguardia passa el mateix que amb els cineclubs: tothom la segueix (o assisteix) des de bon començament. El cert és que és un espai que ha anat guanyant terreny entre els lectors i lectores assidus dels periòdics. I amb raó, certament. Ahir publicaven una entrevista amb Enric Marco, expresident de l’Amical Mauthausen. Enric Marco va dir que havia estat pres al camp de Flosenbürg, i era mentida [o potser caldria dir que no era del tot veritat]: mai no va estar al camp, ni en aquest, ni en cap altre. També va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca, una Creu de Sant Jordi de capa caiguda, i ja amb moltes "irregularitats". I això voldrà dir quelcom.
Declarava, el senyor Enric: “Mintiendo sobre mí, transmitía mejor mi tragedia y la de mis compañeros”. I jo estic bastant d’acord amb Enric Marco; perquè, en quina mesura, ens podem preguntar, el testimoniatge dels supervivents dels camps d’extermini nazi són un bon testimoni? No hem dit que l’horror no es pot explicar? No hem parlat de la vergonya dels supervivents? no sabem que els millors mai no tornen? Aleshores perquè és més fals el testimoni del senyor Enric que el de Primo Lévi, per exemple? Al capdavall, només disposem d’un part dels testimonis, la part del mig, aquells que ho van viure i ho van explicar. En realitat, però, "els del mig" no ho van viure tot, ni van explicar-ho tot; no van habitar la mort pròpia. Ens queden els testimonis que van morir, i que, per tant, no van poder fer memòria; i ens quedava també el testimoni que, com el del senyor Enric, no ho van viure però ho van explicar. I entre tots els testimonis anem completant la història de l’horror. Certament, com deia l’enigmàtic i críptic Agamben en Lo que queda de Auschwitz, citant Feldman: “ No es posible realmente decir la verdad, testimoniar desde el exterior. Pero tampoco es posible, como hemos visto, testimoniar desde el interior. Me parece que la postura imposible y la tensión testimonial de todo el filme [es refereix a Shoá, el documental impressionant de Lanzman] consisten precisamente en no estar ni simplemente dentro, ni simplemente fuera: sino paradójicamente, dentro y fuera a la vez” p. 35
Deia Frankl que al pres alliberat “... va arribar el dia de la seva vida en què tot li va semblar com un bell somni, també va arribar el dia en què tot el que havia viscut al camp ja només li semblava un somni pervers” p. 104. Al capdavall, gairebé una mentida.

3 comentaris:

Criteri ha dit...

Hi ha una part excusable, molt ben raonada per tu, i una negativa, en l'actuació de Marco. L'última és que les seves boles podrien donar arguments als negacionistes.

En el que no hi ha cap mena de dubte és que aquest home és un fenòmen de la natura.

Encara ets més impacient que jo! ja que els diaris els llegeixo per ordre.

Evocacions ha dit...

Tens raó, criteri. Si un hom és capaç d'enganyar, d'altre també ho poden fer. De totes maneres, els engacionsistes no deuen necessitar argumetns, no?
Santa impaciència (m'estic llegint quatre llibres alhora... Quien mucho abarca...)

Efrem ha dit...

Per part meva està perdonat, només per la passió que hi posava i el que podia fer-te sentir en aquells moments, ja val la pena la mentida. Jo el vaig escoltar quan anava a l'institut i ens va fer posar a tots els pels de punta.

Ahahah, amb el que dius dels llibres, a mi em passa el mateix amb els treballs, n'estic fent 9 alhora i em petaran hehe.