Arran de les propostes del nostre estimat conseller, honorable senyor Maragall, m’he enrecordat d’uns apunts que tenia sobre la Llei Moyano de 1857. Coses de professors. Han passat anys, i sembla que no. El record té la seva causa: les propostes d’horaris nous. La proposta no em sembla malament, en principi. Ara bé, ens ho hauríem de fer mirar aquest seguidisme de l’empresa privada perquè sembla, quan sents molts pares i alguns polítics, que la funció de l’escola sigui només la de “guarderia” i pàrquing.
Però el tema d’avui és que la proposta de l’honorable germaníssim no inclou cap tipus de mesura de recolzament, ni econòmica ni res. Sorprés? No! Canviem l’horari i punt. "Ordeno i mando", com es treballava a l’Espanya Imperial en els llunyans anys de la Llei Moyano. Partit Socialista… de Catalunya? Jo crec que fa pensar sobre la catalanitat del partit que representa, reproduir el que va escriure a propòsit de la Llei del 1857 l’Alexandre Galí:
"La clau del sistema fou la famosa Ley de Instrucción Pública de 9 se setembre de 1857, coneguda com la Llei Moyano, una llei tan perfectament adaptada a la idiosincràsia de l’Estat espanyol, que l'any 1936 encara era vigent com si no hagués passat res al món. El secret d'aquesta llei és molt senzill: es tractava d'un perfecte simulacre. Si hagués estat simplement teòrica, quelcom així com una exposició de principis, s'hauria pogut esperar que darrera d'ella vingués alguna cosa positiva; però no, la llei ho deixava tot resolt dins d'una perfecta ortodòxia d'ensenyament d'Estat, sense que l'Estat hi hagués de posar res, és a dir, sense cap contingut real: un pit de pollastre sense pollastre. I tot a base d'un criteri que admira de tan senzill: l’escola primària (la pública, evidentment) la pagava el municipi; l’ensenyament secundari, professional i tècnic, corresponia a la Província; l'Estat es quedava, per una banda, amb l'ensenyament universitari que amb prou feines li costava algun sacrifici, i per altra banda, el dret omnímode de manar-ho tot".
No parlem de la LEC, però senyor conseller, jo m’ho pensaria. Clar que jo estic acostumat a no manar. Recomanaria la lectura de La Ciutat dels Infants de Francesco Tonucci, especialment la pàgina 28 i següents, però no m’agrada donar consells sense sentit. Ben mirat, l’esperança és d’esquerres. Ni que sigui els seus electors i el seu President han de saber que “La ciutat ja es dona per perduda i els serveis, els millors serveis, fan que sigui més suportable, però sense l’esperança de fer-la canviar”. Fer canviar la ciutat, el país, l’escola, és una utopia d’esquerres, un espai on no ens trobarem. Per desgràcia. Tampoc coincidirem en l’acció cega, ni en el verbalisme inoperant del que parlava, que ningú s’atabali, Paulo Freire. La nostra escola es mereix quelcom millor que jo i, òbviament, que vostè.
Però el tema d’avui és que la proposta de l’honorable germaníssim no inclou cap tipus de mesura de recolzament, ni econòmica ni res. Sorprés? No! Canviem l’horari i punt. "Ordeno i mando", com es treballava a l’Espanya Imperial en els llunyans anys de la Llei Moyano. Partit Socialista… de Catalunya? Jo crec que fa pensar sobre la catalanitat del partit que representa, reproduir el que va escriure a propòsit de la Llei del 1857 l’Alexandre Galí:
"La clau del sistema fou la famosa Ley de Instrucción Pública de 9 se setembre de 1857, coneguda com la Llei Moyano, una llei tan perfectament adaptada a la idiosincràsia de l’Estat espanyol, que l'any 1936 encara era vigent com si no hagués passat res al món. El secret d'aquesta llei és molt senzill: es tractava d'un perfecte simulacre. Si hagués estat simplement teòrica, quelcom així com una exposició de principis, s'hauria pogut esperar que darrera d'ella vingués alguna cosa positiva; però no, la llei ho deixava tot resolt dins d'una perfecta ortodòxia d'ensenyament d'Estat, sense que l'Estat hi hagués de posar res, és a dir, sense cap contingut real: un pit de pollastre sense pollastre. I tot a base d'un criteri que admira de tan senzill: l’escola primària (la pública, evidentment) la pagava el municipi; l’ensenyament secundari, professional i tècnic, corresponia a la Província; l'Estat es quedava, per una banda, amb l'ensenyament universitari que amb prou feines li costava algun sacrifici, i per altra banda, el dret omnímode de manar-ho tot".
No parlem de la LEC, però senyor conseller, jo m’ho pensaria. Clar que jo estic acostumat a no manar. Recomanaria la lectura de La Ciutat dels Infants de Francesco Tonucci, especialment la pàgina 28 i següents, però no m’agrada donar consells sense sentit. Ben mirat, l’esperança és d’esquerres. Ni que sigui els seus electors i el seu President han de saber que “La ciutat ja es dona per perduda i els serveis, els millors serveis, fan que sigui més suportable, però sense l’esperança de fer-la canviar”. Fer canviar la ciutat, el país, l’escola, és una utopia d’esquerres, un espai on no ens trobarem. Per desgràcia. Tampoc coincidirem en l’acció cega, ni en el verbalisme inoperant del que parlava, que ningú s’atabali, Paulo Freire. La nostra escola es mereix quelcom millor que jo i, òbviament, que vostè.
Entrades
3 comentaris:
Home Albert! Però què et penses? El futur de l'escola no l'han de marcar ni les mestres ni molt menys els Pedagogs!! El futur de l'escola l'han de marcar les multinacionals i els diners. Bé, i també el descans dels pobres pares. Si els professors teniu 3 mesos de vacances!! De què us queixeu? Aguantar alumnes immpertinents, pares maleducats i una administració que canvia de lleis cada vegada que es forma un nou "tripartit" tothom ho aguanta amb 3 mesos de descans. Oi Albert? I ara posem una setmana de febrer de descans!! A sobre. És igual que els mestres tinguin menys temps per preparar les classes...el de menys és la qualitat. Aquí només val tenir els pares contents esclaus de les seves empreses (enlloc de que l'estat obligui a empresaris a donar més vacances o jornades partides sense retocar els sous a pares i mares que vulguin dedicar temps als seus fills, retallem vacances als nens). Podríem preguntar quan ens costa la televisió Pública o mantenir la casa reial a l'any a cada espanyol (o català) i preguntar quan costaria pagar a una família perquè treballés a mitja jornada mantenint el sou íntegre. Podent estar amb els seus fills durant les vacances i permetent als mestres un merescudíssim descans de 2 mesos. Però què dic????? La televisió pública fa un servei "públic" i de molta utilitat pagant a una neta de Franco perquè balli (??). I el rei i la casa reial...necessiten diners per pagar les seves despeses normals (restaurants de luxe, cotxes de luxe,roba de luxe, gendres de luxe (?),viatges de luxe, educació de luxe (?)...per què no em callo? Això sí que val la pena pagar-ho. Els mestres...són d'una altra "pasta".
Tot i que no m'hi va res, llegir el Galí m'ha agradat molt. En quant l'esquerra, a veure si algun dia aconsegueixo que algú m'expliqui bé que vol dir.
Ostres, Adrià, quin post! No m'agrada que feu aquests comentaris tan xulos`perquè aleshores quedo com un pilota. El que no entenc és com no te'l poses al teu blog, que el tens abandonat. Avui, he fet la primera classe de sociologia (hauries d'haver vist les cares! que bé m'ho he passat!)
Sobre l'esquerra, Esteve, no és fàcil respondre. Jo no l'entenc en un sentit de partit, sinó més aviat com sinònom d'aquelles persones que tenen interès en l'equitat, la justícia, la redistribució de la riquesa, etc. No hi ha partits així, no ens enganyem
Publica un comentari a l'entrada