Els professors ereu vosaltres, i ereu una secta

La primera vegada que vaig començar a treballar de professor va ser a Cornellà. Recordo que vaig tenir un horari horrorós. Més horrible encara si tenim present que la meva plaça era com a professor de psicologia i pedagogia, el que alguns anomenen psicopedagog. Tres tardes! La resta de professors, quasi unànimement, només dues. A sobre, havia de compatibilitzar la meva tasca a la Universitat. També era el primer any que començava com a professor associat de la Universitat de Barcelona. Em vaig queixar a la cap d’estudis, de forma educada i sense exigències. Res a fer. I era bona persona. La resposta va ser: Fes tu de cap d’estudis, si penses que ho faràs millor. Carai. El típic argument de qui no fa bé la feina i a sobre vol sortir impune. Si demanem al govern que faci la feina ben feta i ens respon que si pensem que la farem millor la fem nosaltres, serà lògic? Doncs, no. Si vostè no sap fer la seva feina ben feta, plegui. El mateix cas m’he trobat en algunes Ampes. Si reben crítiques ho volen deixar. Ja és tard per plegar. En el seu moment, vàreu barrar el pas. Si us aneu en massa sabeu que no és assumible per ningú. Trampes, trampetes. Feu bé la feina o marxeu. Sense amenaces i amb dignitat. Quan s’hagi fet neteja, la gent que treballarà o ho farà bé, o acceptarà la critica pública.

La cap d'estudis no era pedagoga, amic Colomer, no era pedagoga. El pedagog, era jo. I els professors que no vau moure ni un dit ereu vosaltres, amic Colomer. No hi havia secta de pedagogs, però sí de professors. En coneixes moltes, valent, però no les expliques.

Economia de l'amistat: l'altra crisi

El que resulta indispensable és l’economia de l’amistat, de la que parlava Marià Cubí. No explicar mai les penes a un amic o amiga. Bé, mai, mai, tampoc. No abusar-ne, diríem. És cert, la pitjor situació en la que et vols trobar: una nit sentint les penes dels altres. Una vegada, un suposat amic meu, em va tenir fins les sis de la matinada explicant-me la història d’Andorra. Covard, com sóc, encara el truco de tant en tant per quedar. Covard, com sóc, encara penso en trucar-lo aviat.

Hikikomori

Casualitats de la vida. Ahir vaig anar a veure Hikikomori, al Villarroel. Bé. Està bé. No és Els nois d’història, però participen dos autors que m’agraden molt: Jordi Martínez (el vaig veure a Uhhhh!) i Mingo Ràfols (els vaig veure a La vida es sueño i Macbeth). Mingo Ràfols és molt personal, i és d’aquells autors que desapareixen d’escena i només et deixen veure el personatge; ahir, que eia de pare del Kikikomori, jo el veia com un japonès. M'encanta.
L’obra en sí no em va desagradar, però trobo el guió poc encertat; com assaig, és superficial; com obra de teatre, és un petit assaig. Penso que els Hikikomori (uns joves que reaccionen a l’aïllament davant dels requeriments enormement competitius de la societat japonesa), en teatre, plantegen un repte, però no és el de les causes, més o menys conegudes, sinó més aviat el del seu patiment de la fòbia social. L’obra no va incidir gens en aquest aspecte. Llàstima.
Malgrat tot, l’escenografia i la llums ens van agradar molt. Ja la treuen d’escena. Ara, quan pugui, veure el documental que van passar al 33 fa uns anys. Al final, aconseguiré posar de moda aquest gènere entre la meva família. Si Déu vol! (si és que probablement existeix; o no)

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (III)

Al final de l’obra l’escena presenta tots els alumnes en línia, cara al públic. Reapareix Héctor, que ja està mort, i ens explica que l’única cosa que ha intentat fer en la seva existència és passar el testimoni. Escena reveladora. Al capdavall, és cert, per sobre de la pedagogia sempre està la vida. I ningú pot ensenyar el més profund de la pròpia experiència.

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (II)
Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (I)

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (II)

Els protagonistes que ens interessa ara són els dos professors. Són diferents, gairebé antagònics. Héctor, interpretat magníficament per Josep Maria Pou, representa l'estima pel coneixement, sense preguntar-se per la seva utilitat; Irwing, interpretat per Jordi Andújar també molt bé, és coneixedor de la necessitat d’inserir-se materialment en una societat; representa l’ús del coneixement. La raó instrumental de Habermas, vaja. Héctor no té necessitat de motivar els alumnes, aquests van fent sols, en teoria; l’altre, Irwing, desenvolupa el programa, però d’una manera també particular: es centre en els aspectes més utilitzables –en un examen- per part de l’alumnat; l’interessa els resultats posteriors. Teleologia pura. Si Héctor prepara per a la vida; Irwing prepara per a continuar estudiant.
S’enfronten el present i el futur; la vida i la didàctica; el ser i l’estar. Finalment, Héctor mor en un accident. Els alumnes han aconseguit plaça a Oxford. Els temps ha passat i tenen tots una posició social còmode. Tots, menys un; precisament el que guarda en el seu record els ensenyaments d’Héctor; o el que ell pensa que Héctor ha ensenyat (aspecte que aclariré demà) Aquest alumne viu en el camp, de manera austera i patint neurastènies i depressions. Malviu.

Irwing obté millors resultats: en una societat materialista, el materialisme obté millors dividends. Sembla obvi. Ara bé, són feliços?, cal preguntar-se com a espectador. No ho sabem. El que sí que sabem és que l’ensenyament ha d’ensenyar a ser feliços, tant o més que a guanyar-se la vida. Sabem que l'escola no ha de rendir-se a l'economia, no la primària. Segurament tampoc la secundària, ni ser el principal tema de la Universitat. Al capdavall, es tracta de viure?, o de sobreviure? L’escola d’Irwing m’interessa, però m’interessa molt menys que l’escola d’Héctor.

Demà, el desenllaç

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (I)

Els nois d'història: teatre i pedagogia a l'encontre (I)

Ahir vaig anar a veure Els nois d’Història, al teatre Goya. Espectacular. No he trobat, no obstant, cap persona que hagi fet una bona crítica. Punts de vista. Potser massa especialitzada. Potser massa crítica. Contracorrent, segur. Maragall no sé si l’ha vist, però si la veiés no l’agradaria, segurament. Una història: dos professors que fan classe: un, de cultura general; l’altre, d’història. Un s’estima la poesia, el cinema, la literatura; l’altre, utilitza la història per a aconseguir que els seus alumnes arribin a matricular-se a Oxford o Cambridge. Un, sincer al màxim; l’altre ensenya que ni la veritat ni l’objectivitat tenen importància en la interpretació històrica; el que importa és sorprendre el tribunal que els examinarà. Si cal mentir, es menteix. I punt. Dos estils de professors; dos concepcions de la vida diferents. Completament? Coneixement versus instrumentalitat. Modernitat versus postmodernitat.
Sense les típiques i, últimament, impresentables escenografies que buiden el guió i la interpretació; sòbria escenografia; guió ben treballat, i profund; interpretacions sensacionals sense excepció, direcció escènica impecable, artística, sorprenent. Més de dues hores sense sentir la incomoditat dels seients. Un somni.
Continuarà demà, a la nit.

La cultura com una paròdia

Fa un temps vaig anar a veure El rey Lear, de Shakespeare. Veig que ara la representaran també a Girona. Més de dues hores d’obra. Concretament quaranta cinc minuts més de dues hores. Sense interrupció. Seguides. No vaig ni adonar-me que l’obra era del Centro Dramático. Les interpretacions, sensacionals. Fins i tot jo, sempre preparat a la crítica, vaig sorprendre’m. Quin trànsit psicològic el de l’actor que interpretà al rei! Vaig fer les paus amb el teatre, amb el que estava barallat després d'anar sovint al Teatre Nacional. Ja us diré la raó.
Però no és això del que vull escriure. L’endemà tenia classe amb alumnes adults. Votem, els dic sovint, com aquell dia els vaig dir. Podríem portar alumnes de Batxillerat a veure aquesta obra? (i que no s’avorrissin, que els agradés, clar) Quaranta tres alumnes a classe. Una mà aixecada.
Certament, senyor Aldous Huxley, el seu món feliç s’ha esdevingut. La cultura ja és una paròdia.

Fer dels fracassos una obra d'art

El que més m’ha influït en la meva vida és allò que m’ha sortit malament. Els fracassos, diríem. Certament, sense fracassos la vida no té sentit. En tot cas, no és tan divertida.

Fer de la pròpia vida una obra d'art

L'escola com a camp d'extermini

Rellegint el llibre de Víktor Frankl, L’home a la recerca de sentit, trobo petites joies, per comparació. Són curiositats; potser quelcom més important. Per exemple, explica Frankl que a Auschwitz es va fer un principi de la “justesa” “(...) en general contestava les preguntes que em feien guiant-me per la veritat; ara bé, no deia res sobre les coses que no em preguntaven”, p. 65
Enormement curiós. Fa un temps vaig assistir a una auditoria que ens fan al centre per tal de tenir el certificat de qualitat. Una dèria amb conseqüències ideològiques, més que pràctiques. A mi em sembla que es tracta d’apropar el personal a l’empresa i així “naturalitzar” la idea del funcionament empresarial i, per tant, privat. Com sigui, la consigna en una auditoria és precisament aquesta: respondre la veritat però mai respondre d’allò que no t’han preguntat. I és que fa temps que notem aquestes similituds entre l’escola, la societat i els camps d’extermini. Hi ha, en conseqüència, presos? Qui són? Qui són els SS? On són els forns crematoris? On són els musulmans i la zona grisa?

« El denominado Muselmann, como se llamaba en el lenguaje del Lager al prisionero que había abandonado cualquier esperanza y que había sido abandonado por sus compañeros… « Agamben, lo que queda de Auschwitz. Pre-textos, pàgina 41.

Aturats a la recerca de sentit

Aturats a la recerca de sentit (II)

El regne de la peresa

El que no acabo d’explicar-me és com treballo tant, jo que, davant de qualsevol possibilitat de tria, deixo sempre de treballar.

Tres regals de reis

Foto d'Arnau i Sergi Esteruelas

Els reis m'han deixat tres regals:

1. Una nevada a Alella

2. Una cançó bonica, de classe iu amb perspectiva de classe, del Jordi Gomara: Homenatge a Joan Brossa (provisional)

3. Un post envejable de l'Adrià Blanco: M'agradaria

Han passat per casa els reis

Demà tot tornarà a la "normalitat". Haurem après la il·lusió

Aquest és l'últim anys que els reis passen per casa. A partir d'ara, ens caldrà tenir noves il·lusions

Neva a Alella

El micra no arrencarà demà.

Hem fet un ninot de neu. Com a les pel.lícules

Millán-Astray contra Unamuno

Sabem (per la Wiquipèdia i pel Claudio Lozano) que Millán-Astray, nerviós, va dirigir-se a Unamuno així: "¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!". La coneguda resposta d’Unamuno fou: ¡Éste es el templo de la inteligencia! ¡Y yo soy su supremo sacerdote! Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. Yo siempre he sido, diga lo que diga el proverbio, un profeta en mi propio país. Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España".

Unamuno contra Ferrer i Guàrdia

Unamuno contra Ferrer i Guàrdia

El Suprem sacerdot va dir el següent sobre Ferrer i Guàrdia: “mamarracho (...) mezcla de loco, tonto y criminal cobarde; a aquel monomaníaco con delirios de grandeza y erostratismo, y se armó una campanya indecente de mentiras, embustes y calumnias”. Unamuno va ser capaç de ser Unamuno davant Millán-Astray, i Millán-Astray davant la cultura, la justícia, la història, Ferrer i Guàrdia. Mai ningú no és perfecte.

Millán-Astray contra Unamuno

La condició humana (I)

Rellegint, en castellà, La condición humana d'Hannah Arendt, m’he trobat aquest paràgraf subratllat: “No fueron los observadores y espectadores de las plazas de mercado medievales (donde el artesano, en su aislamiento, estaba expuesto a la luz pública), sino sólo el auge de la esfera social (en la que los demás no se contentan con contemplar, juzgar y admirar, sino que desean que se les admita en la compañía del artesano y participar como iguales en el proceso de trabajo), lo que amenazó el “espléndido aislamiento” del trabajador y socavó finalmente las mismas nociones de competencia y excelencia” p. 179 de l’edició de Paidós del 1998. I jo el reinterpretava segons el model d’avaluació i qualitat ISO i totes aquestes fantàstiques novetats pedagògiques (?). Els “tècnics” (pilotes, trepes o simplement ignorants) fareu bé de deixar sols els artesans (els molts artesans i artistes que hi ha a l’educació) i ocupar-vos d’aquells i aquelles que són com vosaltres (tècnics, ignorants o simplement pilotes). Moltes gràcies.